Recentment, en sentència de 13 de maig de 2019, el Tribunal Suprem ha “trencat un motlle”, en relació al possible desheretament dels fills, que fins avui era infranquejable, excepte excepcions recollides expressament en el Codi Civil.

Apunta com a novetat, els casos en els quals els pares puguin desheredar als seus fills per despreocupació per ells mentre estiguin vius o tinguin una conducta de menyspreu i abandó. Flexibilitza a més l’Alt Tribunal el concepte de maltractament, assimilant el maltractament psicològic al físic que es refereix el Codi Civil.

Per a entendre’ns, què va ser el que va passar?

Els fets jutjats esdevenen del testament d’una mare que desheredó a dues dels seus fills deixant com a hereu universal únicament a un tercer fill, i en cas de defunció, als seus descendents.

La mare va deixar constància en el seu testament, que un dels seus fills la va deixar sola i abandonada, malgrat sofrir una malaltia crònica que la va anar limitant a poc a poc, portant-la a haver de dependre d’una cadira de rodes per a poder desplaçar-se. I l’altre fill desheretat, li havia negat la seva condició de mare, per culpar-la de “tots els mals que havia patit en la vida”, fins al punt de, en intents d’acostament de la testadora a aquest, va haver de suportar els seus desvergonyiments.

Quina va ser la reacció dels fills desheretats?

Tant l’Audiència Provincial de Biscaia, que va jutjar els fets, i el Tribunal Suprem que va atendre el recurs presentat pels desheretats, van opinar que els fets descrits justificaven la legalitat de la decisió de la mare de deixar a dues dels seus fills fora del testament.

Els afectats van recórrer davant l’Alt Tribunal la sentència de l’AP Biscaia amb intenció de reclamar el que consideraven el seu dret de rebre la part corresponent de l’herència argumentant un d’ells que la testadora no es referia a maltractament psicològic, sinó a unes suposades injúries. Argument que va desbancar el Suprem per considerar clarament descrit en el testament el maltractament psicològic a la causant, i ser considerat aquest com una “injustificada actuació de l’hereu que determina un menyscapte o lesió de la salut mental del testador o testadora” equiparable al que es disposa en el Codi Civil com a “maltractament”.

L’altre desheretat, va al·legar la “reconciliació” amb la seva mare que deixaria sense efecte els desvergonyiments esmentats, quedant suposadament acreditada per la convivència d’aquest amb la causant en els seus últims mesos de vida. Argument també rebutjat pel Suprem per no considerar l’existència de tal reconciliació sinó un acostament a la seva mare per “raons econòmiques i no de cures i assistència”.

Així mateix, argument comú de tots dos desheretats, va ser considerar que la voluntat de la seva mare era que els seus tres fills heretessin a parts iguals sense tenir intenció en cap moment de desheredar a dos d’ells. Aquest també va quedar sense efecte per les proves practicades, testificals i documentals, que van deixar evidència de l’existència del maltractament psicològic tal com la ja morta va deixar constància en el seu testament.

Conclusió i “possible moralitat”

De l’anterior va concloure el Suprem que queda provat tal maltractament psicològic, per haver incorregut tots dos fills desheretats en una “conducta de menyspreu i abandó familiar respecte de la seva mare, sense cap justificació i només imputable a aquests”. I per tant, quedava justificat que la causant els deixés fora del testament i sense dret algun sobre la seva herència.

Concloc l’entrada d’avui amb una important reflexió que m’agradaria traslladar: Per ventura és just que en situacions de desafecto filial, que els fills porten anys sense tenir cap mena d’atenció i contacte amb els seus pares, es recordin d’ells a l’hora d’heretar?

En opinió personal, aquesta sentència del Tribunal Suprem, així com la sentència 395/2017 en matèria de família, vénen a ser un important avanç en el criteri conservador del Codi Civil, que permeten sortir-se de “la regla” en aquells casos en els quals no resulti de rebut “per no haver estat a l’altura” per a beneficiar-se del que seria un dret propi consolidat per un vinculo patern filial. Adaptant-se als temps i a la nostra realitat social.